En pleno calor
a Madrid dos mil cinco
por culo hinco

Amara la pell
la suor de l'empenta
llueix trèmul cos.

Un dia qualsevol foradaré la terra
i em faré un clot profund
perquè la mort m'arreplegui dempeus,
reptador, temerari.

Suportaré tossudament la pluja
i arrelaré en el fang de mi mateix.

Quiti de mots, em bastarà l'alè
per afirmar una presència
d'estricte vegetal.

L'ossada que em sustenta
s'endurirà fins a esdevenir roca
i clamaré, amb els ulls esbatanats,
contra els temps venidors
i llur insaciable corruptela.

Alliberat de tota turpitud,
sense seguici d'ombra,
no giraré mai més el cap
per mirar enrera.

Miquel Martí i Pol

Versionat metàl·licament per Vidres a la Sang al àlbum "Vidres a la Sang"

Mirar no dol tant
com dol ja la xurria⁽¹⁾
de mar fugida.

150.000 282.000 human beings in memoriam.

1.-xurria
OCEANOG. Mar de fons que xucla cap endins i que, a la riba, es caracteritza pel fort retrocés de l'aigua després de desfer-s'hi l'onada. Volíem deixar el bot prop del trencall, i amb la xurria se n'anava.

Res no importa
si la flor ja es morta
fem com si no res.

Crònica d'una oportunitat perduda.

Sí, tu te l'has perduda...

Torno a experimentar amb els haikus, encara no se qué escriuré, a continuació faig els experiments, i el poso directament.

Només vent glaçat
embolcalla l'anhelar
del solitari.

Ostres, m'ha quedat massa trist, suposo que d'això es tractava, de copçar el moment actual, de representar-hi l'estació en curs, de fer-lo mètricament acceptable...

• Meditació: 2 minuts.
• Composició: 10 minuts.
• Post+haiku: 14minuts.

Potser una mica precipitat, la neurosis de cronometrar-ne el temps de creació no m'ha presionat, però potser n'ha fet artificiós el desenvolupament.... hi dono masses voltes ara, però no penso retocar-lo.

Fer un bon haiku es molt difícil, algún dia n'aprendré, potser mai, mentrestant, podeu seguir patint-los, o obviant-los, fet i fet no els escric per vosaltres, al menys, no per tots vosaltres.

Ahir parlant de haikus amb donot, em vaig preguntar perqué no n'havia fet mai cap jo, i la resposta que em vaig donar va ser la manca d'inspiració poètica que vaig perdre allà vora els 11 anys després de guanyar el premi absolut de poesia del col·legi i la maleïda professora de català (que totes son unes malparides, no se com s'ho fan, per molt que t'agradi l'assignatura i la llengua, les de català sempre son odioses) no em va voler tornar el poema, ni copiar-lo en un full, ni res, i no podia recordar-lo exactament, ni en vaig fer copia, doncs el vaig fer en 1 hora i a una classe que no tocava per que vaig oblidar-me de fer-lo a casa...

En fi, després d'aquesta trista història d'un talent truncat per la malícia de les professores de català (coff, coff), comunico que faig un intent desesperat per repescar la inspiració utilitzant la senzilla fórmula del haiku, i esperant que no siguin gaire dures les crítiques, doncs a mi em sembla dolent el que he creat, però per ser un segón pas tampoc està tant malament...no?

Contemplant la flor
que el gebre ha vestit
la vull despullar.