Camino alerta en el seu territori, conec massa bé els seus reflexes, és pur instint, rapidesa i sentits hiperdesenvolupats l'han fet sobreviure milions d'anys, l'evolució l'ha fet gairebé perfecte, però jo no tinc reptes petits.

Se que està aquí, que em mira, m'olora, em sent, així que deixo de moure'm, de respirar, ordeno al meu cor que s'aturi, capturo el moment en el fons de la meva retina, tanco els ulls i repasso la imatge de dalt a baix.

Només tindré una oportunitat, un sol atac, un sol moviment, no puc fallar o la pedré de vista. La fotografia mental que he fet es desglossa en el meu cervell, centímetre a centímetre, n'analitzo cada bocí fins que la trobo, mig arraulida devorant el seu darrer àpat potser. Dibuixo mentalment els moviments dels meus membres en els angles més adequats per donar el cop únic i definitiu que m'ha de dur a la victòria sobre la bèstia.

Permeto al meu cor tornar a bategar, els meus pulmons fan una inspiració lenta i profunda, tenso tots els músculs, allibero tot el cabal d'adrenalina que les meves glàndules suprarrenals són capaçes de produïr, obro les meves parpelles suficientment com per que la meva retina que ja apunta directament a la posició de la peça puguin veure-la.

Llavors arriba el moment de l'atac, se que ella ja ha advertit la meva presència, només confio en que cregui que jo no he advertit la seva. Un moviment ràpid com un llampec, ni una milèssima de dubte, una sola passa...

i la meva xancleta l'esclafa sense miraments.

Maleïda panerola!

Després de molts anys de silenci, des que l'últim llop va desaparèixer als Països Catalans del seu últim reducte, paradoxalment, als Ports de Tortosa i Beseit, al llindar entre Catalunya, València i la franja de ponent, la reaparició del llop amb l'entrada de segle va ésser considerada com un fet anecdòtic i puntual que gairebé ningú va gosar considerar en la seva justa mesura. Tot i així, en quatre anys i escaig la seva expansió per l'Estat Espanyol ha estat espectacular, aconseguint creuar el Tajo i el Duero, posant en joc a l'Administració ja que, d'una banda el control demogràfic d'aquesta població de carnívor per sota del primer dels rius no està autoritzat a nivell europeu (degut principalment a la voluntat de conservar els últims reductes andalusos: un 10 % del total de la població de llop ibèric o "canis lupus signatus"), i de l'altre l'enuig dels ramaders de cria extensiva o tradicional no deixa de créixer.

Vuelco el contenido de un correo que hoy ha llegado a mi buzón, enviado por un amigo cazador de pro y naturalista (hecho no incompatible si se lleva con responsabilidad ecológica):

El oso de los Pirineos

FUNDACION PIRINEO
Muerte de Cannelle

La última osa autóctona, Cannelle, ha sido eliminada por unos "cazadores " en el municipio de Urdos y su osezno ha desaparecido. En "defensa propia" según los, por ahora anónimos, "cazadores". Para abordar "el suceso", se deben analizar las claves de lo que en los últimos años está ocurriendo en el Pirineo en torno al futuro del Oso.