Camino alerta en el seu territori, conec massa bé els seus reflexes, és pur instint, rapidesa i sentits hiperdesenvolupats l'han fet sobreviure milions d'anys, l'evolució l'ha fet gairebé perfecte, però jo no tinc reptes petits.

Se que està aquí, que em mira, m'olora, em sent, així que deixo de moure'm, de respirar, ordeno al meu cor que s'aturi, capturo el moment en el fons de la meva retina, tanco els ulls i repasso la imatge de dalt a baix.

Només tindré una oportunitat, un sol atac, un sol moviment, no puc fallar o la pedré de vista. La fotografia mental que he fet es desglossa en el meu cervell, centímetre a centímetre, n'analitzo cada bocí fins que la trobo, mig arraulida devorant el seu darrer àpat potser. Dibuixo mentalment els moviments dels meus membres en els angles més adequats per donar el cop únic i definitiu que m'ha de dur a la victòria sobre la bèstia.

Permeto al meu cor tornar a bategar, els meus pulmons fan una inspiració lenta i profunda, tenso tots els músculs, allibero tot el cabal d'adrenalina que les meves glàndules suprarrenals són capaçes de produïr, obro les meves parpelles suficientment com per que la meva retina que ja apunta directament a la posició de la peça puguin veure-la.

Llavors arriba el moment de l'atac, se que ella ja ha advertit la meva presència, només confio en que cregui que jo no he advertit la seva. Un moviment ràpid com un llampec, ni una milèssima de dubte, una sola passa...

i la meva xancleta l'esclafa sense miraments.

Maleïda panerola!