Un bon enòleg, un bon catador, no perd el temps tastant qualsevol vi, es concentra en aquells que poden proporcionar-li una experiència nova, diferent, però sempre plaent, i ell, com a bon catador que era, triava amb cura, amb una delicadesa exquisida el següent tast que faria després del darrer.

Les observava delectant-se en els detalls poder més insignificants, però que acompanyant tots els altres convertia en sublim el conjunt. L'edat, els cabells, la mirada, el lloc de procedència, el nom, els cognoms, tenia vora de trescentes per seleccionar, ben aviat podia descartar a aquelles que no considerava interessants, basant-se simplemet en un nom massa comú, uns cognoms massa ordinaris, una fotografia de carnet massa somrient... tenia molt on triar, els diferents pobles de les alumnes li servien també de tamís, crèia captar la idiosincràcia de les seves futures víctimes per el lloc de procedència, sense crèure-hi també les triava per l'horòscop, tant xinés com astral.

Al cap d'una hora de selecció ja n'havia trobat 3 o 4 que s'ajustaven perfectament als seus gustos, entre vint-i-dos i vint-i-vuit anys, totes amb diferents pentinats i color de cabells, n'anotava d'amagat els telèfons, l'adreça, els noms dels pares, com a nota si pertanyien a família nombrosa, o si eren filles úniques, tot en una petita llibreta d'anelles quadriculada.

Sortia de la feina amb el cor bategant-li de la emoció, recorria els carrers de la ciutat, si es que a allò se li podia dir ciutat, suant, gairebé corrent, demanava el carrer d'una de les noies al cinqué vianant que es topava, sempre en la mateixa rutina, i prenia la direcció contrària a la que li acabaven d'indicar, per, després de donar un parell de voltes a la mateixa mançana, dirigir-s'hi.

Hi arribava i buscava el número, calculava l'hora a la que havia d'arribar la noia després de la classe d'idiomes que tingués, rellegia una i altra vegada l'arrugat paper amb els horaris per no equivocar-se, consultava compulsivament l'hora, esperant l'anhelat moment. Durant l'espera ja trobava un bon lloc on esperar, fosc, arrecerat d'ulls indiscrets, allà mateix, on tot havia de succeir es masturbava 2 o 3 cops, marcant el punt exacte on ben aviat la noia jauria d'esquenes.

I llavors començava l'espera, sempre acabava els seus rituals neuròtics 15 minuts abans de l'hora calculada, recorria amb la mirada el carrer, amunt i avall, esperant veure el seu objectiu amb prou antelació com per evitar que el cor se li escapés per la boca quan la veiés.

En divisar la víctima mai seguia un patró concret, a cops les saludava i les feia preocupar-se per ell fingint un atac de tos fingida exagerat, a cops les esperava a l'ombra i les estirava quan passaven pel seu costat, sempre però, l'objectiu era dur-les sobre el punt escollit, i marcat per a l'ocasió. Allà les colpejava directament a la boca de l'estòmac, i els hi entaforava un mocador a la boca, mentres les asfixiava amb una ma, amb l'altra abaixava els pantalons o apujava les faldilles, no buscava matar-les (no al principi), només deixar-les semiinconscients. Entaforava tub de crema per les mans a la vagina i l'apretava, doncs no soportava tenir dificultats en la penetració.

Mentres les violava brutalment treia un ganivet de caça, amb el que anava obrint la pell del pit, del coll, i n'anava llepant la sang, repartint-la per la resta de pell sense tacar, i llavors, en el moment en que estava a punt d'ejacular apunyalava els ulls a cops vidriosos en la inconsciència, a cops aterroritzats, a cops clucs, i ofegant el crit que l'orgasme li provocava acabava tallant el coll fins a les cervicals, totalment extasiat, totalment enamorat, totalment feliç, totalment penedit...

Això va durar tant de temps com va trevallar allà en aquella escola d'idiomes, fent d'administratiu, ara busca una altra feina semblant, per continuar enamorant-se, per continuar sent feliç, per continuar penedint-se.