Available on languages: |

La meva neboda te cinc anys, amb prou feines llegeix sense entortolligar-se la llengua en algun dels espais que li queden entre dents de llet i les que pretenen ser definitives, escriu Nèdia (el seu nom), papa, mama, papallona, tiet i el números sense problemes, i ha d'estirar la llengua sobre el llavi superior per a les altres paraules, i malgrat tot això a alguns de vosaltres ja fa estona que us dona voltes, i si la coneixessiu us deixaria en evidència i us provocaria vergonya.

I es que la meva neboda usa Ubuntu.

No la vaig obligar pas a usar-lo (cosa que caldria amb més d'algun/a que conec) ni li hi vaig fer veure per fer-la voler usar-lo. Va ser una cosa totalment espontània. Normalment les hores que soc amb ella a casa (que son més aviat poques) les passo tenint-la a la falda mentres jugo al World of Warcraft, ella embadalida amb el joc apenes no diu res llevat de preguntes molt evidents i difícils de resoldre com "quí son els pares dels meus personatjes", "com és que mai no els veig", i "perqué no pego cops més forts als dolents que em volen fer mal".

Però de tant en tant em fico a Ubuntu-Linux per fer quatre tonteries, navegar, seguir treballant la linia de comandes, i editar algún PHP del site que ara mateix llegiu. Un dia que estava a Ubuntu, ella se'm va acostar, va arrepenjar el caparró sobre el meu braç esquerra i despreocupadament va fixar la vista endavant fins que li va caure sobre la pantalla. Suposo que va patir el mateix efecte del que jo ja vaig ser víctima el primer cop que vaig veure un escriptori Gnome; els seus colors pastel, les formes arrodonides i voluminoses, les icones infantils i fins i tot barroques, fan que se t'obrin els ulls.

A ella li va passar això, i em va dir: "Tiet, m'agrada més aquest que l'altre" on amb "l'altre" es referia a Windows. I jo amb els ulls amarats en llàgrimes de sincera satisfacció i emoció programari-lliurera li vaig ceddir el meu seient, li vaig obrir el GIMP, el Writer del Openoffice i li vaig dir: "te maca, fes paraules i dibuixa". Ella, amb certa experiència amb el Photoshop per Windows, i la mateixa eina d'edició de textos d'Openoffice, no em va preguntar res, va agafar el ratolí, va localitzar la maneta esquerra sobre les tecles claus del teclat per dibuixar i va començar a intercalar els seus dibuixos surrealistes amb "papa", "mama", "papallona", "Ubuntu" etc.

Ha aprés a canviar de pinzells, a desar els dibuixos que fa (a qualsevol lloc i per no obrir-los mai més, i anomenant-los tots "papa", "mama", "papallona", "Ubuntu"), i es capaç de passar-s'hi hores, amb la seva carona concentrada, i una perseverança increible davant dels errors que pugui cometre.

Un dels comentaris que més m'ha sobtat d'ella un dia després d'estar-s'hi una bona estona va ser: "ara ja no surten coses en mig de l'ordinador, ni canvia tot de color". Si nena, tu te n'has adonat, jo ja ho sabia, què els passa als demés que fan com si no se n'adonessin?