Add new comment

Una d'amor

Imatge de Tomedo

Vint minuts de tren donen per molt, però potser per no prou, hi ha temes que mai no s'esgoten i parlar-ne, a cops, no resol res i dona lloc a més confussió i preguntes, però arribes a coneixer més el teu interlocutor, i hi ha interlocutors, en aquest cas interlocutora, amb qui dona gust tractar certs temes, encara que no portin enlloc i encara que sàpigues que sobre el tema en concret d'aquest post mai no confluiran els pensaments d'ambdos.

Xerràvem de temes personals, de casos concrets, tots dos difícils, però un més recent que l'altre, o potser no tant recent, potser porta més cua, però si més actual.

I va apareixer el genèric: l'amor. De quí, perqué i com ens enamorem, ¿ho controlem? ¿deixem d'estimar per voluntat o per desgast? Ella diu que t'enamores sense cap base, sense anàlisis de l'enamorat/da, no hi ha cap motiu si hi ha una atracció física prèvia que et pugui desfer l'enamorament així com així. Ella creu que l'amor es irracional, incontrolable, subjecte a alguna cosa intangible, sense cap propòsit concret, l'amor és per ella una tara metafísica purament humana, no hi ha res instintiu i alhora res racional en l'amor. Potser hi ha una maquinació perversa d'un esser superior en tot això de l'amor si em miro el que ella creu i més important encara, si es que m'ho crec. Però no, no crec en l'amor com una cosa no subjecta a lleis terrenals, no crec en l'amor inexplicable. Per mi l'amor és un engany de la natura per assegurar la reproducció d'aquells essers prou inteligents com per qüestionar-se l'aparellament. La naturalesa de tots els essers vius els porta a reproduïr-se i en aquells més visibles (milions de microorganismes no ho fan de la següent manera) és necessària la participació d'un segon membre de la mateixa espècie. Aquest instint tan primordial, bàsic, inevitable, només pot ser controlat per la raó, i nosaltres, capaços de qüestionar-nos la pròpia existència (suicidi), d'assassinar i maltractar les nostres pròpies cries (parricidi, pedofília), de posar en perill la nostra subsistència futura (contaminació, sobreexplotació del medi), seguim ancorats a la cadena reproductiva mitjançant l'amor, doncs és la única manera que te la natura de fer que ens aparellem (també te la natura maneres de controlar la sobrepoblació com ara la homosexualitat, però aquest és un tema que aquí no entra doncs és l'altra cara de la moneda). Només aparellant-nos podem procrear (dic aparellant quan podria dir coitant, copulant, follant, etc), doncs disposem de les eines, dels dispositius per fer-ho, i només podem fer-ho amb la presència directe o indirecta (in vitro) d'un membre del sexe contrari. Podem posar-hi barreres, podem operar-nos, podem emprar frustrants tècniques amb nom de lliçó d'autoescola, però sempre hi ha l'acció de dipositar una cèl·lula el més aprop possible d'un altra per que aquestes dues s'uneixin per donar lloc a una o varies vides. Això és tan innegable com que tenim genitals com que expeleixen zigots, com que els hi preparem un humit camí alimentici i protector per que puguin complir la seva missió. Però la nostra inteligència podria qüestionar aquest fet indubtable, ¿perqué dimonis ens hem d'aparellar? això ho resol apropiadament la natura amb el plaer sexual, l'instint ens du al sexe, i l'experiència a repetir-ho, una i altra vegada, però ¿i l'amor doncs? ¿a sant de què? de la unió, de fer grup, som gregaris, i tenim cries febles, que necessiten ser protegides durant anys, un sol especimen te més dificultats, almenys 2 son necessaris. Els nostres avantpassats ens demostren que som polígams, però fidels a les nostres múltiples parelles, vivim units, protegint-nos, alimentant-nos els uns als altres ¿perqué? per protegir la nostra descendència i alhora als protectors de la mateixa, l'amor es un procés químic cerebral potentíssim que ens manifesta la necessitat d'altres al nostre voltant.

Que jo, o tu, o ell, o ella hagim superat el nostre instint reproductor, que evitem que les dues cel·lules s'uneixin, no vol dir que hagim burlat la droga que el nostre cervell allibera per fer-nos estar acompanyats i provant una vegada i una altra de reproduïr-nos mitjantçant la còpula.

Ella diu que no te cap instint maternal (jo li he vist lluir els ulls agafant una criatura, però fem com que no ho hagués vist) però cada mes ovula, jo podria també obviar els meus instints paternals, però els testicles se m'omplen d'amor cada dia.

Jo crec en l'amor, no m'hi resisteixo, és real, tant real com que fa que se m'assequi la boca, el cor em vagi a doscentes quaranta pulsacions per minut, les mans em suin, i que vulgui protegir amb el meu pit nu la persona que estimo d'una pluja de meteorits quan estic enamorat. Però que hi cregui no em fa elevar-lo a miracle inexplicable gestionat divinament per entitats espirituals. Tots els desastres fisiològics que em passen quan m'enamoro van encaminats, també fisiològicament, en un sol sentit, la còpula, la penetració i dipòsit del meu esperma en l'interior de la femella per deixar-la prenyada i assegurar així la pervivència dels meus gens, i d'aquesta manera de la meva espècie, però jo no vull tenir fills, no en produiré mai, crec que el món està superpoblat, que és una merda de lloc on viure, que petarà ben aviat, i a on no vull dur-hi cap esser que jo m'estimo per fer-lo tant desgraciat com jo entre guerres, contaminació, malalties antinaturals, psicòpates, cínics i gent del PP. Algún dia potser ofegui el meu instint paternal adoptant una criatura d'alguna zona del món castigada per la meva zona del món, buscaré l'equilibri. Però no deixaré que la natura acabi d'enganyar-me, no em multiplicaré, però això si, potser tornaré a enamorar-me, potser tindré una relació estable i amb perspectives de durar, i llavors, només llavors, podré pensar en adoptar, quan siguem dos els qui poguem assegurar-ne la subsistència.

Que pretengui desmitificar l'amor no vol dir tampoc que el menyspreui, he fet autèntiques bogeries per amor, he estat un d'aquells odiosos essers ensucrats i patètics que s'han ofert en cos i ment a la persona estimada, he escrit cartes d'amor, he fet regals i promeses, he treballat i preparat el niu d'amor, he corregut kilòmetres esbufegant per trovar-me amb la meva enamorada, i malgrat tot lo estúpid, tot lo denigrant, tot lo autodestructiu que és l'amor, estic gairebé convençut que hi tornaré a caure, només em cal ensopegar-hi, o potser una empenteta de la persona escaient per tornar-hi a caure i tornar el meu cervell a posar en marxa la màquina de la droga més poderosa que mai ha produit.

Tomedo – Dil, 05/09/2005 – 04:02

Respondre

*
*
The content of this field is kept private and will not be shown publicly.

*

  • Lines and paragraphs break automatically.
  • Els tags HTML no son permesos
  • Link to content on this site using [title|text].
  • Textual smileys will be replaced with graphical ones.