Noemí, Noemí...

Ella era una meravella, una noia de cabell arrissat rebel, natural, rabiós, entre castany i ros, aquella mena de color de cabell tan agradable de veure i tan difícil de classificar. Encara recordo quan la llum es filtrava entre les finestres i el seu color es daurava en els blens perifèrics a cada un dels seus rinxols.

Els seus ulls marrons i intensos demostraven una pocavergonya intimidant, mai apartava la vista, podia passar-se llargs minuts miran-te, atansar-se a tu, acariciar-te la cara i girar cua per allunyar-se fent saltironets... mentrestant no quedava altra opció que treure la mopa i eixugar les babes vessades.

Somreia com si mai res dolent l'haguera tocat, com si fora capaç de curar tots els mals del mon simplement usant aquells 42 músculs meravellosos disposats estratègicament per a la felicitat aliena.

Per això em va sobtar tant quan aquell àngel em va dir un dia que treballàvem plegats a la mateixa taula:

- Anem al servei?

No podia jo obrir més els ulls... ¿què voldrà aquesta noia? jo era molt jove, i mai havia passat per una situació com aquella, i entre l'aturdiment vaig deixar que m'agafés la ma i em portés cap al petit bany que allà hi havia.

Ningú ens va veure entrar, cosa que no entenc, doncs la sala era plena, suposo que era cosa dels seus poders angelicals.

Un cop a dins em va dir:

- Despulla't tu primer.

En una mena d'hipnòsis vaig obeir sense fer preguntes, poc a poc, maldrestament em vaig despullar, es va acostar a mi, i amb un dit de les seves mans fines i petites va acariciar el meu mebre, poc a poc, li donava petites empentes, el pujaba i el baixava, així, només utilitzant un dit. Es va agenollar, i el va ensumar mentres tancava els ulls, com fan els gats mentres menjen, i li va fer un petó, un simple "txuic", tendre com aquells que et fa a la galta una amiga... un núvol s'apoderava de la meva consciència quan se'l va ficar a la boca, sense moure's ni una mica jugava amb ell amb la llengua com si fos una pegadolça, de sobte va parar, es va posar dreta i va començar a despullar-se.

Duia un jersey dens de llana, uns pantalons negres, i la lleugeresa a l'hora de desvestir-se va superar del tot el patètic espectacle que vaig representar jo al principi. Es va quedar nua, esperant-me, vaig trigar a reaccionar, però al final decidit em vaig agenollar per contemplar millor l'entrada del paradís. Vaig separar les tendres cortines amb els polzes i vaig observar la rosada carn, vaig acostar la cara per olorar-la... va ser extiàsic, aquella olor entre dolça i metàlica, densa, es va enfilar pels meus narius, em va plenar de goig, i em va convertir en un adicte a sentir-lo a partir d'aquell dia. Ella es va girar, va arrepenjar-se amb les mans a la paret separant les cames va arquejar l'esquena i em va mostrar les seves blanques natges, que no vaig dubtar a separar, ni un sol pel destorbava la visió perfecte d'un cos que semblava inmaculat. Vaig posar el dit índex sobre el seu anus, vaig apretar-lo suament, amb l'altre ma acariciava els seus genitals, mentres ella feia sorollets que no sabré mai si eren de riure o de plaer...

- Qui hi ha allà dins tanta estona?!?

Pànic, l'autoritat trucava a la porta, depressa i corrent vam vestir-nos, tot rient i ensopegant l'un amb l'altre, reiem de por, de vergonya, de nervis, de divertits... en acabar vam sortir del bany fregant-nos les mans a la roba com si ens les acabéssim de rentar.

La professora ens va mirar i ens va dir:

- Que fèieu tanta estona?

- Res senyu, teniem les mans brutes de les plastilines...

- Passeu a la taula i acabeu els dinosàures, on s'ha vist? Rentar-se les mans a mitja classe de manuals!!!

Somrient-nos l'un a l'altre vam acabar de fer els nostres dinosaures, vem repetir les nostres exploracions físiques més vegades, pero no vam passar mai d'aquí, parafrassejant a Joan Manuel Serrat:

- No en sabiem més... teniem 5 anys...

Noemí, Noemí, on estàs Noemí? Encara em recordes? Jo si!